El Dídac no es vol morir.
Ens ho va dir ahir, de sobte, entre plors i sense cap motiu aparent, a tres mesos de fer els cinc anys.
Era aquell moment just abans de sopar, d’un dia dels que han fet piscina a l’escola i estan tan cansats que, o sopes d’hora o són capaços de caure dormits per qualsevol racó.
Després de la sorpresa inicial, el repte era donar una resposta clara i entenedora, amb tendresa però real (com a mínim, això vam llegir als manuals de psicologia fa uns quants anys, quan la Marta va treure el tema).
Ja us avanço que no ho vàrem aconseguir (ni de conya!), però a canvi, gràcies al Dídac tots vàrem guanyar una abraçada d’aquelles de família, enmig del menjador. De les que et fan plorar i no cal que dissimulis.
El Dídac no es vol morir. I ho va expressar així. Ras i curt. Amb por. Com ha de ser.
I avui em pregunto, quan deixem de parlar de la mort? A partir de quina edat ens quedem aquesta por per nosaltres, fent-la més fosca i inaccessible?
I és que sovint penso que els que ens hauríem de farcir a extra-escolars som els adults, amb tots els deures que tenim per fer!. El que és infantil és creure que perquè no en parlem, deixa d’existir. Amb la mort fem com l’infant quan amaga la cara amb el coixí i creu que ja ningú el veu, quan és ell el que tapa la realitat.
Així que avui, agafant la lliçó d’ahir del Dídac, us dic, amb por, que no vull morir. I agafo la frase, la moc cap a dalt i cap a la dreta, com si fos un cub de Rubik, i el que em queda és que us vull dir que la por que tinc és a no haver viscut prou intensament.
I, per uns moments, m’imagino corrent de nit pel bosc, per encetar una nova reunió del meu propi club dels poetes morts.
Si algú en vol parlar, hi està convidat.
A mitjanit, sota l’arbre.
Encara que l’únic que tinc clar és que no sabré què contestar-li.
Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/
Veure més Relats il·lustrats per Josep Giró
Veure més Poemes i Relats Il·lustrats
Lletres i Gargots 