La tardor és una noia mirant per la finestra, cap a la vertiginosa buidor que ens amaga l’infinit.
Una noia que mira fixament com plou.
Allà.
A l’infinit.
Prefereix això, al risc de mirar més a prop i no poder suportar la tristesa que té por de descobrir.
La tardor és aquesta noia, de cabells llargs i foscos, amb un jersei negre de llana, vàries talles gran, que agafa una tassa ben calenta de cafè,
amb força,
com si li anés la vida.
La noia, envolta la tassa amb les dues mans, i l’acarona sabent que tot el seu món s’aguanta del fil de fum que en surt.
La tardor és l’ofegat plor de la noia, suportat gràcies al soroll de la pluja que no para de caure allà, a l’infinit.
Lletres i Gargots 