Tinc un problema amb la competitivitat: no m’atrau.
El meu pessimisme endèmic, troba que massa sovint, la frontera entre la competitivitat sana -que ens hauria d’estimular a millorar- i la patològica -on tot s’hi val per guanyar-, és massa dèbil com per suportar els nostres instints més primitius.
A les competicions dels nens és on ho veig més clar:
Un dissabte al matí qualsevol. Porto a la Marta a unes jornades d’escacs per a nens de Primària i en surto escandalitzat per l’ànsia de victòria que s’hi respira. No hi tornarem, a casa encara prioritzem el joc al resultat, preferim el trajecte abans que la meta (als escacs i a la vida en general, vaja!).
Però, des de fa uns dies i gràcies a l’atletisme, em sento més a prop de treure’n l’entrellat. Ara que el Dídac ha començat a córrer, trobo que l’atletisme és el millor exemple per entendre que la clau està en intentar ser més ràpid, sense desitjar que l’altre sigui més lent. Si no hi haguessin medalles pels primers -o n’hi haguessin per tots- seria perfecte.
I això em fa connectar amb les dues maratons que he pogut assistir com a espectador.
Les dues vegades m’he quedat hipnotitzat aplaudint compulsivament, i sense poder parar de cridar (tot i tenir un nus a la gola) tots els noms que les llàgrimes em deixaven llegir als dorsals.
Tots aquells corredors m’impartien, amb les seves mirades, una classe magistral sobre competitivitat de la més sana que et puguis imaginar.
Jo, a canvi, per demostra’ls-hi que ho havia entès, vaig decidir agafar el meu ego, trencar-lo a bocins, i oferir-ne un trosset a cada corredor que passava.
Sense poder parar de plorar.
Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/
Veure més Relats il·lustrats per Josep Giró
Veure més Poemes i Relats Il·lustrats
Lletres i Gargots 