Cada vegada tinc més clar que al nostre disc dur portem instal•lat, de sèrie, un programa que ens empeny a jutjar al altres sense disposar de la informació necessària per fer-ho.
No dubto que evolutivament parlant, aquest ha estat un programa que ha ajudat a la nostra espècie a predir -i evitar- futures situacions de risc, però potser ha arribat el moment d’esforçar-nos per transcendir-lo.
A mi, m’ha tornat a passar.
Després de prop d’un any desplegant tot el meu arsenal d’etiquetes i estereotips, fa quatre dies i sense veure-la venir, em van regalar una hòstia ben donada. De les que et deixen els dits marcats a l’ànima.
Tal com vaig veure apropar-se a la persona en qüestió, un no sé què a la panxa em va posar en alerta que agafés paper i bolígraf, que em tocava callar i prendre nota.
I va començar a parlar, amb simpatia i molta tendresa.
I tot va adquirir el sentit que -només per mi- abans no tenia.
De sobte, tot va encaixar a la perfecció.
Però sobretot, la conversa em va servir per prendre consciència que a partir d’ara tornaré a intentar, encara que pugui ser dolorós, arrencar-me del cervell aquesta merda de programa, que -amb la meva edat- encara em fa jutjar als altres sense saber-ne ni cinc.
Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/
Veure més Relats il·lustrats per Josep Giró
Veure més Poemes i Relats Il·lustrats
Lletres i Gargots 