Al barri hi ha una merceria d’aquelles d’abans, d’aquelles de barri.
Una merceria d’aquelles on tot ho tenen en capses de fusta, i sota el mostrador hi ha un metro que ja fa molts anys que ha perdut el groc original, i que ara és de color vell.
Una merceria regentada per dues senyores que deuen vorejar els vuitanta, i que tenen aquell ritme -que de tan pausat, deixa de ser ritme- que només té la gent que enlloc de sumar els anys, els resta.
Dues senyores grans que quan t’atenen, no paren de discutir entre elles. Però són unes discussions més tendres que moltes de les abraçades que ens fem avui dia.
Elles no saben que jo ho sé.
No saben que sé, que si no traspassen la merceria, és perquè són conscients que la seva és la darrera botiga amb encant del barri.
Saben que, quan baixin la persiana definitivament, el barri serà més modern i molt menys humà.
Saben que tenen una part de la nostra ànima a les seves mans. I per això aguanten.
Cada dia, quan giro la cantonada, el cor se m’accelera fins que comprovo que la tenda segueix allà. Passo per davant, miro com les mestresses discuteixen tot aconsellant a algun client, i maleeixo el dia en que alguna franquícia conquereixi, també, la petita merceria del barri.
Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/
Veure més Relats il·lustrats per Josep Giró
Veure més Poemes i Relats Il·lustrats
Lletres i Gargots 