Durant la meva infància, cada nit parlava amb el nen medusa.
El nen medusa vivia dins del got d’aigua que em deixaven els pares perquè no se m’acudís despertar-los si tenia set durant la nit.
Amb el nen medusa ens explicàvem com ens havia anat el dia, i em donava millors consells que ningú altre durant aquella etapa. La seva part humana i la seva part animal, eren l’equilibri perfecte per ajudar-me a prendre decisions.
Però amb els anys, vaig començar a creure que amb la realitat en tindria prou per viure.
I va arribar aquella primera festa de Sant Joan a la platja, amb molts amics, però sobretot, amb una amiga que després vindria a dormir a casa.
No podia veure al nen medusa! Quina vergonya!
Així que sense dir-li res a ell, vaig agafar l’aigua del got, la vaig posar a una ampolla de plàstic, i sense que ningú em veiés, vaig llançar-ne el contingut al mar, abans que comencés la festa.
He maleït aquella nit durant moltes nits de la meva vida.
I m’he odiat durant tots els moments feliços que he viscut, per no poder explicar-los al nen medusa.
Per això avui, com cada Sant Joan des de que sóc adult, m’inventaré qualsevol excusa per no sopar amb la família, aniré a aquella platja, i m’asseuré al lloc on et vaig abandonar per acomiadar-te tal com et mereixes.
Il·lustració: Dídac Espiga (5 anys)
Lletres i Gargots 