Fràgil

Caminava sense saber cap a on.
Tampoc sabia, amb exactitud,
on havia començat tot allò.
Caminava sense caminar,
perquè -ara ho recordo-
estava asseguda en un banc
d’un carrer d’una ciutat qualsevol.

Caminava sense caminar
de la mateixa manera que vivia sense viure.
Sense tocar-te per no fer-te mal.
I per no trencar-se.

Caminava sense caminar,
i sense saber que la vida l’esperava
rere aquella fragilitat
que, just en aquell instant,
va començar a esquerdar-se.

Llegir més Poemes

Anar a la pàgina d’inici