Una fotografia arrugada
de no mirar-la.
Un record que fa mal,
però que ja no saps
ni si és real.
Tantes coses que volíem ser
i que hem hagut d’aprendre a imaginar,
quan sabíem canviar el món a mossegades.
Un gra de pus a la punta del cor.
Descobrir que els sentiments
caduquen com un iogurt de coco,
o com una pastilla pel dolor,
o com la plastilina quan et deixes
el pot obert.
I haver de cagar en un vàter brut,
de no saps on,
un diumenge per la nit.
I assumir que volies canviar el món
i que ara et conformes amb que el món
no et canviï a tu.
Lletres i Gargots 