Quan el món
tenia gust a pega dolça
i feia olor a xocolata desfeta.
Quan el món
ens regalava tardes per créixer a pams,
i ens crèiem,
sense dubtar-ho,
allò que només t’ensenyen els amics
que seguiran sent amics.
Quan el món
era un partit on tothom guanyava
i perdíem el temps de vista.
Quan el món
ens ensenyava
tot allò que es pot aprendre sense dolor.
Quan em donaves un fort cop a l’esquena,
i ben donat,
era millor que qualsevol abraçada.
Quan un matí a la piscina,
ofegava la realitat que ens esperava.
Quan el món
érem nosaltres.
Quan el món parava
per jugar una partida de cartes,
que sempre guanyaves tu.
Lletres i Gargots 