La platja, ara plena, pensa en la buidor que l’espera a l’hivern i, emprenyada, tira a terra amb violència tots els castells de sorra que, ingènuament, intentem construir avui. Com cada estiu.
El racó d’aquell poble de pescadors, allà on una nit d’estiu vàrem deixar la infantesa enganxada a terra, tremola només de pensar que algun hivern arribem a oblidar-lo i deixi de ser el nostre racó.
I, la roca de la platja.
L’última de totes.
La de la punta.
Mira cap a l’horitzó buscant explicacions al fet que no estigui a gust ni a l’estiu -quan és la vedette principal de la platja i tots els nens es tiren de cap des de dalt seu-, ni a l’hivern quan la solitud fa que escolti l’eco del seu patiment.
I jo vaig la cap a la roca, i li dic que la comprenc.
Lletres i Gargots 