Sempre comença igual, amb una sensació de buit al baix ventre que és l’alarma de bombers que m’indica que un text es vol escriure per apagar algun foc intern.
I les emocions comencen a descendir sense control del fetge cap als intestins, agafades al pal que els duu cap al seu vehicle d’emergències, que té forma de llapis.
Jo m’ho miro des de dins, hipnotitzat pel fluir del llapis que llença aigua amb olor a porcellana a tort i a dret.
Poc a poc l’aigua s’asseca.
Apareixen les lletres.
I les emocions, treuen aquella escala desplegable que només tenen els bombers, per tornar allà d’on han sortit, permetent-me recuperar el control de la realitat, i llegir allò que acabo d’escriure.
Lletres i Gargots 