De petit, al cotxe, vaig aprendre a avorrir-me.
Recordo el silenci d’aquells viatges.
Recordo les confidències amb la finestra, que exercia el paper de pantalla de cinema projectant en sessió contínua la pel·lícula del món exterior.
De petit, al cotxe, també vaig aprendre el concepte del pas del temps.
Recordo com la finestra del cotxe em va ensenyar un joc: ens fixàvem en la farola més llunyana de l’autopista i, tancant els ulls, ens entregàvem al pas del temps tot admirant com, sense ni despentinar-se, el temps ens transportava cap a aquella farola abans llunyana.
De petit, al cotxe, vaig aprendre que tot arriba i que tot se’n va.
De petit, als silencis del cotxe, vaig decidir no lluitar contra el temps, vaig decidir deixar-me portar per les autopistes que ell escollís, amb faroles enceses o apagades, noves o velles, moltes o poques.
De petit, vaig aprendre a avorrir-me al cotxe.
Fins que gràcies a la finestra em vaig fer amic del temps.
Lletres i Gargots 