Visc dins la cançó
que canta la dutxa
quan ningú es dutxa.
La cançó
que sent la sirena
quan ningú l’escolta,
la que xiula el vent
fugint de nosaltres.
Somnio una cançó
amb el soroll dels records
quan es desfan i cauen,
gota a gota,
omplint un got de paper
amb el nom de l’oblit
escrit amb retolador permanent.
Ploro la cançó
que m’hauria agradat que em cantessis
abans de marxar.
Quan encara no sabia que marxaves.
La cançó
que el silenci crida
quan se’n fot de nosaltres,
la que sona abans de l’orgasme
i que recordo els dies de pluja.
Visc només per aquestes cançons,
i quan em trobin
viuré només per cantar-les.
Lletres i Gargots 