I si fem del món un gran hospital?

I si fem del món un gran hospital?

M’explicaré.
El gran dubte que tots tenim ara és saber si la crisi generada pel covid-19 servirà per canviar alguna cosa d’aquest món que ens ha tocat viure, o si seguirem enfocant les nostres vides a fer-nos selfies -amb filtres- al melic per fingir que la nostra vida és quelcom més que un rodet de fotos, com hem fet fins ara.

Doncs, tot i que no hi ha res que em foti més ràbia que un optimista amb un teclat d’ordinador i connexió a internet, fa uns dies que tinc alguns indicis per creure que si no fotem molt l’ase, si no ens deixem enganyar (una vegada més) per seguir fent l’ase, alguna cosa petita -tampoc ens flipem- pot canviar i que això sigui la llavor d’alguna cosa que ja veurem què és.

I per arriscar-me a fer aquesta afirmació, i que d’aquí un temps llegeixi això i em torturi pensant que l’esperit de Paulo Coelho es va apoderar de mi, us porto proves. I aquestes proves les he aconseguides totes de l’hospital on treballo. I penso que els hospitals, com que no han parat en cap moment durant aquesta crisi i ara comencen a recuperar la normalitat, poden ser una mostra més o menys representativa d’allò que podria arribar a ser el món de demà.

Doncs al meu hospital, ara que tot va recuperant la normalitat, res és com abans. Evidentment no tot és positiu en aquest canvi: les distàncies comencen a fer-se insuportables i les mascaretes ens oculten molt més que mitja cara; però més enllà de la superfície quelcom nuclear ha canviat, ens ha canviat i el més sorprenent de tot, és que aquest canvi està mantenint-se en el temps.

Durant els pitjors dies del covid-19, l’hospital va deixar de ser l’hospital que conec i ens vam convertir en un conjunt de persones amb un objectiu clar que compartia pors i esperances en dosis tòxiques, i paradoxalment mantenint les distàncies i amb aquelles pintes d’astronautes de pel·lícula de classe B ens vam apropar uns als altres més que mai. Ens vam apropar i ens vam reconèixer en les inseguretats de l’altre, i apropant-nos vàrem descobrir la professionalitat de tants companys que abans ni veiem i ara admirem, i que ja admirarem per sempre més. I la queixa va deixar de ser el comodí i l’excusa de tantes coses. I quan parlo de queixar-se faig referència a la queixa destructiva i sense cap altre objectiu més enllà de la pròpia queixa que tantes hores ens ocupa al llarg del dia. La queixa que permet millorar (i que permet salvar vides) aquells dies era més necessària que mai.

I, ara ve el missatge que vull que quedi clar: entre tots ens cuidàvem més que mai. I això ens permetia tot i les dificultats, cuidar més que mai als pacients i als familiars que patien a casa. I a cada trucada hi havia un moment de reconeixement i agraïment que et fotia els pèls -i les emocions- de punta.

I aquest canvi que s’ha mantingut fins als dia d’avui, i crec que faríem bé entre tots d’intentar traslladar-lo a la societat més enllà dels hospitals: i si fem del món un gran hospital i ens cuidem entre tots una mica més?

 

Llegir més Reflexions


Anar a la pàgina d’inici

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.