Canviem el món.
Ara.
A dos metres un de l’altre. Sí.
Des de casa. Sí.
No cal esperar res.
Esperar mai és la solució, ni estant confinats.
No cal esperar a que tot això s’acabi. No cal esperar a poder abraçar-nos. Sempre trobarem un motiu per creure que és millor esperar. La vida no espera, la vida passa. I la vida fa. I ens desfà. Sense esperar.
Només necessitem un segon per canviar-ho tot. Menys. Un instant. La part més petita d’un instant. El temps que triga el temps a existir. Amb això en tenim prou.
Creem el moment que faci el canvi inevitable. Sentim el vertigen de l’abisme del canvi. Plorem la por que ahir era amenaça. I posats a tenir por, que aquesta sigui per la incertesa d’un canvi que mai saps cap a on et porta, però sí que saps d’on t’allunya.
-I com sabrem que estem canviant el món?
-Quan veiem que comencem a canviar nosaltres mateixos.
Algú s’apunta?
