Com cada matí es prepara el cafè amb llet i, com sempre, en vessa més de la meitat al plat per culpa d’una tremolor que sembla se n’enfoti d’ell des de dintre del seu propi cos.
Porta aquelles sabates de reixa, de color blau fort, que es compren els vells el dia que assumeixen que ja són vells i duu uns pantalons de color cafè amb llet, que fan joc amb les taques que s’acaba de fer a la camisa.
A les 10:00h en punt, es posa com pot la mascareta que ha comprat a la Farmàcia (“maleïdes gomes elàstiques!!, maleïda tremolor!!”) i surt puntualment a caminar -que el Metge de Família ja fa anys que els hi va dir que cada dia havien de sortir una estona perquè els hi toqués el sol i l’escalfor del veïns-.
Tot i que des de fa uns quatre mesos que la volteta l’ha de fer tot sol, ja que just abans d’aquesta merda del Coronavirus va haver d’ingressar a la dona a una Residència de gent gran que no ha volgut saber ni on és (“que ja es veia venir, collons, que alguna de grossa n’havia de passar al món, amb tant polític tarat!. Digues-li Coronavirus, digues-li com vulguis,”).
Al febrer després d’anys de resistir-s’hi tot i la insistència de la Treballadora Social, la falta de memòria i d’energia van acabar guanyant aquella batalla que ell havia lliurat amb ungles i dents, conscient que era l’última lluita digna de la seva vida.
Un matí de febrer va venir el Transport Sanitari per portar-la a la Residència, i ja no la veurà mai més. Ni enterrar-la ha pogut.
A les 10:00h en punt, es posa com pot la mascareta que ha comprat a la Farmàcia i surt a caminar. I com cada dia, just abans de tancar la porta per sortir a caminar, fa un petó a la fotografia de la seva dona. Ben mirat, la majoria dels dies el petó l’acaba fent a l’aire per culpa d’aquest maleït tremolor que ja no es podrà treure de sobre mai més. I li costa reconèixer la seva dona en aquella fotografia que es mou massa per un cervell tan encarcarat.
I cada dia, després d’aquell intent de petó, agraeix a la vida tots aquells anys junts, amb tantes mirades i tantes carícies (“i quines carícies!!”), sobretot després d’haver acceptat que la vida els havia regalat l’immens amor que sentien l’un per l’altre, però els hi havia robat la capacitat de poder tenir fills.
Lletres i Gargots 