Potser no el recordo,
potser tens tants noms
que el teu nom és el nostre.
Tants noms i un sol monstre.
Però la teva veu
encara em ressona,
encara l’escolto
quan ploro de ràbia
amagat a la gàbia
d’un món que no para.
La teva veu
encara em recorda
el so d’emocions confinades,
el so de les bates
receptant esperança i rient sense ganes.
I el so deI plor que rebenta
just l’instant de fugir:
“si us plau, no pugis amb mi al cotxe,
i ni se t’acudeixi tocar als meus fills”.
I cada tarda
quan em treia
les mil capes d’asèpsia,
quan em treia els guants
buits d’empremtes,
agafava el telèfon
acariciant-lo amb tendresa,
i sentint el teu tacte
t’abraçava la pena.
No recordo el teu nom,
per mi eres el núvol blanc sense forma
dels sentiments de tothom.
Però recordo com cada tarda,
sense haver-nos vist mai,
després de parlar de l’estat del teu marit,
durant aquells cinc minuts,
esgarrapàvem l’oblit
acaronant-nos els dits.
I cada tarda
quan em treia
les mil capes d’asèpsia,
quan em treia els guants
buits d’empremtes,
agafava el telèfon
acariciant-lo amb tendresa,
i sentint el teu tacte
t’abraçava la pena.
No recordo el teu nom,
per mi, eres el núvol blanc sense forma
dels sentiments de tothom.
Però recordo com cada tarda,
sense haver-nos vist mai,
després de parlar de l’estat del teu marit,
durant aquells cinc minuts,
esgarrapàvem l’oblit
acaronant-nos els dits.
Lletres i Gargots 