Ara que comença el curs més estrany de les nostres vides.
El curs més estrany, que ve just darrere del segon curs més estrany.
El curs que posarà a prova el binomi familia-escola des del minut abans del minut zero.
El curs on el nostres fills hauran de patir la distància social (no seria millor dir-ne asocial?) i els grups bombolla -que, com a mínim, la bombolla sigui de sabó, si us plau, amb formes impossibles i aquells colors que tenen els somnis quan el recordes.-
El curs on la incertesa serà la assignatura més important, i on els adults haurem d’aplicar-nos per treure la millor nota possible en serenitat.
També els professors hauran de ser més que mai, mestres. I no només del temari.
Ara que comença el curs més estrany de les nostres vides, reivindico el poder de la paraula: que aquest curs, sigui el curs de la paraula.
Fem que la paraula ompli l’espai que separarà els nens.
Motivem-los a expressar amb paraules, totes les abraçades que se’ls hi seran negades.
Que parlin. Que parlin molt. Deixem-los espai per expressar les seves pors, les seves inseguretats, els seus desitjos.
Que les paraules omplin les aules. Els patis. També les nostres cases.
Creem l’entorn necessari per compartir tantes emocions que no es poden quedar a dins, i que ara no podem transmetre tocant-nos.
Paraules. Paraules. Paraules.
Que sigui el curs de les paraules.
Lletres i Gargots 