I si els que sempre volen que mai res canviï, són els que intenten fer veure que tot pot seguir, més o menys, igual?
I si ens estiguéssim resistint a un canvi inevitable, viscut a temps real i en primera persona?
Cada dia tinc més clar, que el canvi que estem vivint és d’unes dimensions més grans de les que la inèrcia del dia a dia ens deixa intuir.
Cada dia tinc més clar, que aquesta sensació estranya que tinc a la panxa, entre frustració, tristesa i tusegueixfentcomsires, és l’indicador que em diu que no puc seguir fent com si res.
El gran dubte ara mateix és si la era post-Covid podrà ser igual que la era pre-Covid. Doncs si creiem que no podrà ser igual, quan abans comencem els canvis, millor. Quan abans petem la bombolla del tusegueixfentcomsires, millor. Una bona manera d’encarar aquest canvi, pot ser fixant-nos –ara que ho sabem- en què ens cal quan les coses van mal dades: Sanitat, Educació i Cultura.
I si la resta fos un engany? Si quan estem més fotuts que mai no són imprescindibles, quan ho són? En l’era de la tecnologia, i en l’era post-Covid, quan trigarem a deconstruir un Mercat Laboral que ens tracta pitjor que les màquines sembla fet per allunyar-nos d’una existència plena, sana i culta?
Jo, ara i aquí, peto la meva bombolla del tusegueixfentcomsires. I et regalo aquest punxa amb forma d’i grega (Y) perquè petis la teva.
Lletres i Gargots 