Quin temps més estrany
que ens ha tocat viure,
el tacte fa por,
l’alè vol ser lliure.
Parlem sense veure’ns,
riem de memòria,
plorem a les fosques
i ens fem els forts amb els nostres.
Com llops sense el grup
ens llepem les carícies,
somniem amb el vent
busquem bones notícies.
Recordo el teus llavis
que ja no puc veure,
els veia una tarda
i podia viure de l’aire.
Els nens s’avorreixen,
els grans se’ns amaguen,
el món implosiona,
i jo només penso en tocar-te.
Lletres i Gargots 