Tal com vaig fent anys, cada vegada em costa més fer nous amics.
Aquesta dificultat crec que és secundària a que, amb el pas del temps l’autoconeixement va definint la teva forma definitiva, i les prioritats es clarifiquen.
Això ens fa cada vegada més exigents, a l’hora d’escollir aquells als que els hi regalem les nostres llàgrimes i els hi robem rialles.
Fer nous amics cap als quaranta, té l’efecte purificador que tenen els començaments, i t’aporta la refrescant sensació de no tenir que carregar amb el sempre feixuc farcell dels rols preestablerts, i les expectatives repetides fins que s’acaben acomplint.
I jo, que vaig néixer amb el dipòsit del pessimisme ple a vessar, em sorprenc (cada vegada més) el primer dia que m’arriba la seva flaire.
És una olor característica, que un cop la perceps, saps que no la oblidaràs mai.
És una aroma a sentiments madurs, cuinats a foc lent, que és com es cuina tot allò que paga la pena en aquesta vida.
És l’olor a “que sopin abans els nens a veure si tenim sort i podem xerrar”.
A no haver d’amagar res.
A acceptar-nos tal com som.
És com l’olor a llibre nou.
Essència a tarda de tardor a la cuina.
Olor a escudella i croquetes casolanes.
És l’olor a nous amics.
Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/
Veure més Relats il·lustrats per Josep Giró
Veure més Poemes i Relats Il·lustrats
Lletres i Gargots 