Plou.
Plou molt.
Plou tant que no crec que plogui de veritat.
Miro al carrer,
i els arbres es desfan
i rius de tinta verda i marró
fan via cap a la claveguera més propera,
que fa baixada.
L’asfalt s’enfonsa i peta
perquè està fet d’aquell plàstic de bombolles
amb que emboliquem la fragilitat.
Al cel li cau l’etiqueta amb el preu
i l’aigua de la pluja
té regust a clor de piscina municipal.
Et busco,
però no veig ningú.
M’agradaria abraçar-te,
però plou tant
que no crec que siguis de veritat.
Lletres i Gargots 