La cafetera de càpsules que si la compres et converteixes, de cop, en un actor madur, amb moltes canes, fot un cafè boníssim.
De fet, cada cop que vas a comprar les càpsules, entres en un rodatge d’una nova pel•lícula de la saga, i tothom és molt madur, i tothom té moltes canes. De fet el número de canes és directament proporcional a l’import de les càpsules que has comprat.
El que no t’expliquen quan compres la cafetera, és que quan surts de la tenda s’acaba el rodatge, i les canes desapareixen, i ja no ets cap actor madur (d’aquells que tot els hi rellisca).
Només et queda la bossa (que et regalen), com a fidel testimoni del que has estat durant uns minuts.
Quan compres la cafetera, tampoc t’expliquen que per culpa de les càpsules, abandonaràs l’antic ritual de preparar-te un cafè amb la cafetera de sempre, s’acaben les discussions sobre on s’ha de tirar el marro, i, el pitjor de tot, ja no tornes a percebre aquella olor característica que indica que el cafè ja ha pujat.
La cafetera de càpsules, aquella que amb la que et regalen una bossa (molt resistent) quan vas a la tenda, fot un cafè perfecte. Però, que voleu que us digui, la nostàlgia m’obliga a obrir l’armari, buscar entre tots els estris que ja no faig servir, i fer-me un cafè amb aquella antiga cafetera italiana. Ja sé que em farà un cafè imperfecte, però just per això, m’identifico més amb ella.
Lletres i Gargots 