La situació és greu.
Les mesures adoptades també.
No tinc clar si són les encertades, però sí que tinc clar que calen mesures ràpides i urgents perquè ja estem massa a prop del març.
Podem parlar del que no s’ha fet bé (i del que no s’ha fet) però ara, l’únic que crec que es pot fer és limitar els moviments.
I no, no morirà més gent de gana que del virus, perquè el virus mata molt. Massa. No us ho podeu ni arribar a imaginar.
Evidentment cal un programa seriós d’ajudes per a tot aquell a qui se li prohibeix treballar (no em puc arribar a imaginar el drama que hi ha darrere d’aquesta afirmació). Potser, els que podem treballar, haurem de donar part del sou a aquells que no poden. Perquè no. La situació és greu.
I al polítics, respecto les vostres decisions, però us exigeixo més unitat, més rigor i més serenor. De fet, el que us exigeixo és menys política. Molta menys. Que ara no toca.
Després de superar l’estrés agut de la primera onada, ara ens toca surfejar quelcom molt més difícil: l’estrès (que ja comença a cronificar-se) de la segona onada. Comença a ser difícil contenir la indignació i la rabia, i no caure en la desesperació (sobretot quan el compte corrent fa aigües des de fa massa mesos). Només se m’acut que, entre tots, haurem de contenir tota aquesta foscor, contruint entre tots xarxes humanes que ens ajudin a suavitzar els cops.
El “tot anirà bé” coelhià del març, jo ara el canviaria per quelcom molt més real i que toqui de peus a terra: “ens en sortirem només si som capaços de col·laborar plegats”, d’ajudar-nos els uns als altres, de construir, encaixar, unir, cosir, deixar, donar, cedir, acaronar, xiular.
Potser, ara mateix és un bon moment per començar aquest camí. Potser, no podem esperar més.
Lletres i Gargots 